Prop de 1.300 milions d'euros costarà ampliar la mesura dels 420 euros als desocupats sense subsidi a partir del 1 de gener. El vessament de milions que fa Zapatero recorda inevitablement a Bernanke en el seu helicòpter llançant dòlars als atònits americans per a excitar el consum i reactivar l'economia. Només que aquí els diners cauen directament en polítiques d'ocupació passives -subsidis-; ni tan sols en polítiques d'ocupació actives, que creïn llocs de treball o potenciïn la formació, inserció i reconversió dels desocupats de nou en el mercat laboral.
En realitat, l'error no està en l'ampliació sinó en la mesura en si. A qualsevol persona li molesta una decisió de donar una prestació no contributiva a qui, a partir del 1 d'agost i durant 180 dies, hagi esgotat el subsidi d'atur. Quina classe de justícia distributiva podria tolerar que qui es quedes en la indigència el 2 d'agost rebes l'ajuda, i en canvi quedessin abandonats a la seva fortuna els el que van perdre el paro el 31 de juliol o el 2 de maig?
Els sindicats no han fet més que aplicar el sentit comú a una mesura que no en té. Perquè l'Estat no pot subsidiar a tots, no és un pou sense fons, i perquè òbviament, aquests excessos pressupostaris sí dificulten seriosament la sortida de la recessió.
No es tracta de tolerar que famílies senceres arribin a la fam sinó de perfeccionar els sistemes que ja tenen les comunitats autònomes per a ajudar als que no tenen ingressos. El salari social d'integració, d'uns 400 euros, ja existeix en les disset autonomies. Doncs bé: davant una situació excepcional com la dara, a la vora ja dels quatre milions de desocupats, el Govern central hauria hagut de pactar amb els governs autonòmics un reforçament d'aquesta ajuda, vinculant-la més estretament a la formació, incrementant-la...
El compromís adoptat pel govern representa gairebé el 1,5% del PIB, pertant el desbordament del dèficit públic pot superar totes les previsions. El que obliga materialment al Govern a pujar significativament els impostos perquè el quadre macroeconòmic d'aquest país no sigui senzillament tercermundista i ens posi en evidència davant les institucions econòmiques. Però, per descomptat, aquesta major pressió fiscal no ajudarà tampoc a superar la crisi sinó al contrari.
Però si tot aquest assumpte per si sol ja és un gran despropòsit, el més greu és la imprevisió des del primer moment: a ningú se li va ocórrer pensar que si es beneficiava a un petit grup de desocupats caldria estendre l'ajuda a tots ells? No va pensar el ministre Corbacho que els sindicats no acceptarien aquella mesura parcial i injusta? Definitivament, i com deien alguns ministres no s'entén com les masses de gent no s'aglomeren en els aeroports per fugir d'aquest país.