Mai s´ha passat per res similar. Els ciutadans no es poden imaginar lo aprop que va estar el sistema financer, l'armadura que sosté tot el que coneixem, els bancs, les hipoteques, els nostres estalvis, s'enfonses a mitjans de setembre.
Durant aquells 15 dies, el món financer va passar d'un sobresalt a un altre sense tenir temps per assimilar l'anterior. Cada un dels problemes, per separat, ja es podia considerar històric. Però tots junts van crear una seqüència sense precedents que va amenaçar amb enfonsar el sistema financer mundial.
"Els problemes financers que van golpejar l'economia global al setembre i octubre del 2009 van ser els pitjors des dels anys 30, i van ajudar a empènyer al mon cap a la recessió més profunda des de la Segona Guerra Mundial, va dir Ben Bernanke, president de la Reserva Federal (Fed).
L'avís...
La cadena d'esdeveniments econòmics va començar a trencar-se per una vàlvula que portava enviant símptomes de debilitat des de juliol. Aquests símptomes provenien de les societats hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac. Fundades el 1938 i 1970 respectivament, totes dues juntes eren una peça clau en l'entramat immobiliari d'Estats Units.
Concretament, la seva feina consistia en protegir l'activitat hipotecària, però sense concedir préstecs als ciutadans de forma directa. El que feien era comprar a les entitats els crèdits que aquestes concedien per la compra d'habitatges. Com a conseqüència, els riscos d'impagament es transferien a Fannie Mae i Freddie Mac i els bancs podrien seguir donant hipoteques. Feien per tant de lubricadors del mercat creditici i residencial.
Per això, aquestes dues companyies tenien un avantatge: tot i que havien estat privatitzades, mantenien la seva essència pública fundacional, perquè tenien el suport de l'Estat. Aquesta naturalesa híbrida els va portar a estirar el braç més que la màniga. Van comprar més hipoteques de les degudes i emetien a partir d'elles tot el deute que podien per rendibilitzar així el seu negoci. Tot això, amb l'aprovació d'uns mercats que interpretaven que, en cas que hi hagués problemes, el papa Estat acudiria al rescat.
I tenien raó. Amb els balanços castigats per la caiguda dels preus de l'habitatge, el Tresor, el braç econòmic de la Casa Blanca, va sortir a la seva ajuda i va passar a agafar el control de les dues companyies en una maniobra que es va fer durant el primer cap de setmana de setembre.
El secretari del Tresor, Henry Paulson, va dir que les autoritats no podien abandonar a la seva sort a Fannie Mae i Freddie Mac. Era una qüestió de grandària. Entre les dues suportaven una de cada dues hipoteques a EEUU. Passant-ho a diners, aquesta proporció era d'uns 5,3 bilions de dòlars, gairebé un terç del Producte Interior Brut (PIB) de la major potència mundial.
El terratrèmol
La noticia de que Fannie&Freddie va fer aquesta maniobra va suposar tot un esdeveniment. Sis mesos després que la Fed (el banc central d'Estats Units) apadrinés el rescat del banc Bear Stearns amb l'adquisició de Bear Stearns per part de J.P. Morgan, les autoritats es van veure obligades a actuar de nou
Però aquests precedents van quedar eclipsats per el que va passar durant el cap de setmana del 13 i 14 de setembre. Durant aquests dies, Bernanke va arribar a tenir dos cadàvers sobre la taula. I no dos qualsevols. Eren, ni més ni menys, que els bancs Lehman Brothers i Merrill Lynch, que figuraven entre els cinc més importants de la tot poderosa indústria de Wall Street.
D'ells dos, Merrill va ser el que va tenir més sort. El seu cor va seguir bategant, tot i que no de forma independent, sinó que va ser adquirit per Bank of America a canvi de 45.000 milions de dòlars. Gairebé un any després, l'operació encara segueix envoltada de polèmica. Al principi, les dues parts van dir que es va tractar d'una solució privada sense intervenció de la Fed o el Tresor. Peró hi ha la sospita que l'acord es va tancar després que el màxim executiu de Bank of America, Ken Lewis, sigues pressionat per Bernanke para salvar a Merrill.
A Lehman, la seva centenària existència -es va fundar en 1850- va arribar a la seva fi a la matinada del 14 al 15 de setembre. I amb la seva caiguda, la crisi es va endinsar en una altra dimensió. "El col·lapse d'una de les principals signatures financeres -en referència a Lehman- la passat tardor va causar que els mercats de finançament interbancaris deixessin de funcionar", va reconèixer el president del Banc Central Europeu (BCE), Jean-Claude Trichet, al juliol.
Es van parar, en efecte, els mercats de crèdit, però la volatilitat també es va disparar en la borsa, el deute públic i privat, les matèries primes i les divises. Així és la globalització, on la interrelació de les fitxes en el puzle financer global provoca que els impactes siguin també mundials. És el que, tècnicament, es defineix com risc sistèmic, l'amenaça que la caiguda d'una entitat generi problemes en tot el sector.
Per què va deixar la Fed que això passés? "Ara com ara, segueix sent el secret millor guardat de la crisi", sosté José Carlos Díez, economista cap de Intermoney. Davant aquesta opacitat, hi ha diferents interpretacions. Potser Bernanke va voler donar un escarment a la banca. O potser va pretendre provar la capacitat d'aguantar del sector. I fins i tot es parla de lluita d'egos. "Richard Fuld -el president de Lehman- es va presentar a les reunions de la Fed amb una actitud prepotent, com assumint que Lehman era massa gran com perquè les autoritats ho deixessin caure. Però es va equivocar", assegura un banquer espanyol.
I es trontolla AIG
Sense temps per a recuperar-se, el 17 de setembre la Fed si va tirar de chequera per a salvar a un altre gran jugador financer, l'asseguradora AIG. Li va injectar ni més ni menys que 85.000 milions de dòlars. El motiu? Evitar, aquesta vegada sí, el terratrèmol sistèmic que podria provocar la caiguda d'una asseguradora que tenia interessos en 130 països i que superava en grandària a qualsevol altra en el món.
El sòl s'obria als peus de Wall Street. I a la nit del 18 al 19 de setembre, Paulson va intentar sostenir-lo amb un programa de rescat, batejat com Pla Paulson, amb el qual, entre altres coses, compraria als bancs els actius més arriscats que tenien en el seu balanç.
Les rèpliques encara es noten
Tot això va passar en tot just dues setmanes. 360 hores que van canviar per complet el món financer. Tant, que els seus efectes van superar aquest espai temporal i van sotmetre als mercats financers a un estat d'excepció que es va allargar durant sis mesos. Les caigudes borsaris sofertes en aquest període, amb caigudes compreses entre el 40 i el 50% en els principals índexs, van ser el millor termòmetre de la por que es va patir durant aquests mesos.
I encara n'hi va haver més. El terratrèmol no va trigar en contagiar-se a l'economia real. El quart trimestre de 2008 i el primer de 2009 van reflectir les majors contraccions econòmiques en dècades. En EEUU, les taxes negatives van superar el 5% en ambdós parcials, les pitjors dades des de començaments dels 80, unes xifres que també es va acostar l'eurozona, que travessa la seva major recessió des del naixement de l'euro. La paràlisi del consum privat i la inversió, la caiguda de la confiança dels ciutadans i els empresaris i l'increment de l'atur van ser altres de les manifestacions del armagedon financer.
Mer intent d'aixecament
Per a contrarestar l'impacte d'aquells esdeveniments, les autoritats econòmiques i monetàries han respost amb iniciatives no menys excepcionals. Les primeres, utilitzant les receptes de l'economista britànic John Maynard Keynes i apel·lant a una major despesa públic. Les segones, adoptant les polítiques monetàries més expansives de la història, amb uns tipus d'interès pròxims al 0% i altres iniciatives més directes -com la compra de deute públic i/o privat- amb les quals s'intenta introduir diners en l'economia.
Dotze mesos després, la fallida de Lehman, com estendard del que va passar al setembre, marca un abans i un després en l'evolució de la crisi. Encara que aquesta es va manifestar en 2007, la situació semblava controlada dintre de la gravetat. Però la caiguda del banc nord-americà va sacsejar al món econòmic-financer en un caos que va amenaçar amb esfondrar-lo.
Els mercats i el creixement encara estan curant aquestes ferides, i ho vénen assolint des de març. Però els efectes del col·lapse de Lehman trigara anys a desaparèixer. Suposa la màxima expressió dels excessos crediticis comesos entre 2003 i 2007, i del seu col·lapse emana el debat sobre la reforma de la regulació, supervisió i funcionament dels mercats. Un any després, el mur financer segueix en peus. Però mai serà el que era abans de setembre de 2008.