Marc Vergés Grau

Mai s´ha passat per res similar. Els ciutadans no es poden imaginar lo aprop que va estar el sistema financer, l'armadura que sosté tot el que coneixem, els bancs, les hipoteques, els nostres estalvis, s'enfonses a mitjans de setembre.

Durant aquells 15 dies, el món financer va passar d'un sobresalt a un altre sense tenir temps per assimilar l'anterior. Cada un dels problemes, per separat, ja es podia considerar històric. Però tots junts van crear una seqüència sense precedents que va amenaçar amb enfonsar el sistema financer mundial.

"Els problemes financers que van golpejar l'economia global al setembre i octubre del 2009 van ser els pitjors des dels anys 30, i van ajudar a empènyer al mon cap a la recessió més profunda des de la Segona Guerra Mundial, va dir Ben Bernanke, president de la Reserva Federal (Fed).

L'avís...

La cadena d'esdeveniments econòmics va començar a trencar-se per una vàlvula que portava enviant símptomes de debilitat des de juliol. Aquests símptomes provenien de les societats hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac. Fundades el 1938 i 1970 respectivament, totes dues juntes eren una peça clau en l'entramat immobiliari d'Estats Units.

Concretament, la seva feina consistia en protegir l'activitat hipotecària, però sense concedir préstecs als ciutadans de forma directa. El que feien era comprar a les entitats els crèdits que aquestes concedien per la compra d'habitatges. Com a conseqüència, els riscos d'impagament es transferien a Fannie Mae i Freddie Mac i els bancs podrien seguir donant hipoteques. Feien per tant de lubricadors del mercat creditici i residencial.

Per això, aquestes dues companyies tenien un avantatge: tot i que havien estat privatitzades, mantenien la seva essència pública fundacional, perquè tenien el suport de l'Estat. Aquesta naturalesa híbrida els va portar a estirar el braç més que la màniga. Van comprar més hipoteques de les degudes i emetien a partir d'elles tot el deute que podien per rendibilitzar així el seu negoci. Tot això, amb l'aprovació d'uns mercats que interpretaven que, en cas que hi hagués problemes, el papa Estat acudiria al rescat.

I tenien raó. Amb els balanços castigats per la caiguda dels preus de l'habitatge, el Tresor, el braç econòmic de la Casa Blanca, va sortir a la seva ajuda i va passar a agafar el control de les dues companyies en una maniobra que es va fer durant el primer cap de setmana de setembre.

El secretari del Tresor, Henry Paulson, va dir que les autoritats no podien abandonar a la seva sort a Fannie Mae i Freddie Mac. Era una qüestió de grandària. Entre les dues suportaven una de cada dues hipoteques a EEUU. Passant-ho a diners, aquesta proporció era d'uns 5,3 bilions de dòlars, gairebé un terç del Producte Interior Brut (PIB) de la major potència mundial.

El terratrèmol

La noticia de que Fannie&Freddie va fer aquesta maniobra va suposar tot un esdeveniment. Sis mesos després que la Fed (el banc central d'Estats Units) apadrinés el rescat del banc Bear Stearns amb l'adquisició de Bear Stearns per part de J.P. Morgan, les autoritats es van veure obligades a actuar de nou

Però aquests precedents van quedar eclipsats per el que va passar durant el cap de setmana del 13 i 14 de setembre. Durant aquests dies, Bernanke va arribar a tenir dos cadàvers sobre la taula. I no dos qualsevols. Eren, ni més ni menys, que els bancs Lehman Brothers i Merrill Lynch, que figuraven entre els cinc més importants de la tot poderosa indústria de Wall Street.

D'ells dos, Merrill va ser el que va tenir més sort. El seu cor va seguir bategant, tot i que no de forma independent, sinó que va ser adquirit per Bank of America a canvi de 45.000 milions de dòlars. Gairebé un any després, l'operació encara segueix envoltada de polèmica. Al principi, les dues parts van dir que es va tractar d'una solució privada sense intervenció de la Fed o el Tresor. Peró hi ha la sospita que l'acord es va tancar després que el màxim executiu de Bank of America, Ken Lewis, sigues pressionat per Bernanke para salvar a Merrill.

A Lehman, la seva centenària existència -es va fundar en 1850- va arribar a la seva fi a la matinada del 14 al 15 de setembre. I amb la seva caiguda, la crisi es va endinsar en una altra dimensió. "El col·lapse d'una de les principals signatures financeres -en referència a Lehman- la passat tardor va causar que els mercats de finançament interbancaris deixessin de funcionar", va reconèixer el president del Banc Central Europeu (BCE), Jean-Claude Trichet, al juliol.

Es van parar, en efecte, els mercats de crèdit, però la volatilitat també es va disparar en la borsa, el deute públic i privat, les matèries primes i les divises. Així és la globalització, on la interrelació de les fitxes en el puzle financer global provoca que els impactes siguin també mundials. És el que, tècnicament, es defineix com risc sistèmic, l'amenaça que la caiguda d'una entitat generi problemes en tot el sector.

Per què va deixar la Fed que això passés? "Ara com ara, segueix sent el secret millor guardat de la crisi", sosté José Carlos Díez, economista cap de Intermoney. Davant aquesta opacitat, hi ha diferents interpretacions. Potser Bernanke va voler donar un escarment a la banca. O potser va pretendre provar la capacitat d'aguantar del sector. I fins i tot es parla de lluita d'egos. "Richard Fuld -el president de Lehman- es va presentar a les reunions de la Fed amb una actitud prepotent, com assumint que Lehman era massa gran com perquè les autoritats ho deixessin caure. Però es va equivocar", assegura un banquer espanyol.

I es trontolla AIG

Sense temps per a recuperar-se, el 17 de setembre la Fed si va tirar de chequera per a salvar a un altre gran jugador financer, l'asseguradora AIG. Li va injectar ni més ni menys que 85.000 milions de dòlars. El motiu? Evitar, aquesta vegada sí, el terratrèmol sistèmic que podria provocar la caiguda d'una asseguradora que tenia interessos en 130 països i que superava en grandària a qualsevol altra en el món.

El sòl s'obria als peus de Wall Street. I a la nit del 18 al 19 de setembre, Paulson va intentar sostenir-lo amb un programa de rescat, batejat com Pla Paulson, amb el qual, entre altres coses, compraria als bancs els actius més arriscats que tenien en el seu balanç.

Les rèpliques encara es noten

Tot això va passar en tot just dues setmanes. 360 hores que van canviar per complet el món financer. Tant, que els seus efectes van superar aquest espai temporal i van sotmetre als mercats financers a un estat d'excepció que es va allargar durant sis mesos. Les caigudes borsaris sofertes en aquest període, amb caigudes compreses entre el 40 i el 50% en els principals índexs, van ser el millor termòmetre de la por que es va patir durant aquests mesos.

I encara n'hi va haver més. El terratrèmol no va trigar en contagiar-se a l'economia real. El quart trimestre de 2008 i el primer de 2009 van reflectir les majors contraccions econòmiques en dècades. En EEUU, les taxes negatives van superar el 5% en ambdós parcials, les pitjors dades des de començaments dels 80, unes xifres que també es va acostar l'eurozona, que travessa la seva major recessió des del naixement de l'euro. La paràlisi del consum privat i la inversió, la caiguda de la confiança dels ciutadans i els empresaris i l'increment de l'atur van ser altres de les manifestacions del armagedon financer.

Mer intent d'aixecament

Per a contrarestar l'impacte d'aquells esdeveniments, les autoritats econòmiques i monetàries han respost amb iniciatives no menys excepcionals. Les primeres, utilitzant les receptes de l'economista britànic John Maynard Keynes i apel·lant a una major despesa públic. Les segones, adoptant les polítiques monetàries més expansives de la història, amb uns tipus d'interès pròxims al 0% i altres iniciatives més directes -com la compra de deute públic i/o privat- amb les quals s'intenta introduir diners en l'economia.

Dotze mesos després, la fallida de Lehman, com estendard del que va passar al setembre, marca un abans i un després en l'evolució de la crisi. Encara que aquesta es va manifestar en 2007, la situació semblava controlada dintre de la gravetat. Però la caiguda del banc nord-americà va sacsejar al món econòmic-financer en un caos que va amenaçar amb esfondrar-lo.

Els mercats i el creixement encara estan curant aquestes ferides, i ho vénen assolint des de març. Però els efectes del col·lapse de Lehman trigara anys a desaparèixer. Suposa la màxima expressió dels excessos crediticis comesos entre 2003 i 2007, i del seu col·lapse emana el debat sobre la reforma de la regulació, supervisió i funcionament dels mercats. Un any després, el mur financer segueix en peus. Però mai serà el que era abans de setembre de 2008.

A partir d'avui dimarts comença la prohibició de venda de bombetes tradicionals (incandescents) de més de 100 W. Encara que els detallistes podran acabar els seus estocs no podran comprar noves remeses. Es tracta del primer pas de la Directiva Europea cap a la total desaparició el 2012 les bombetes "de sempre".

Les bombetes de baix consum, també conegudes com CFL , els mitjans ens repeteixen que tot i que son de mitjana unes 10 vegades més cares que les tradicionals, prometen un menor consum elèctric i un estalvi a llarg termini per la seva major vida útil en condicions normals. Peró pocs mitjans es paren a comentar algunes dels seus desavantatges:

1. Les CFL, son bàsicament petits fluorescents, que contenen petites quantitats de Mercuri, altament tòxic i molt difícil de tractar en la gestió de residus. El seu efecte negatiu sobre el medi natural amb l'ús massiu podrà arribar a ser molt superior al suposat estalvi en emissions de CO2.
2. Les de "baix consum", com molts us haureu adonat no s'encenen immediatament, ja que necessiten d'un temps d'arrencada amb un petit parpelleig, passatger però que sens dubte pot ser molest. Igualment hi ha gent que prefereix la tonalitat de llum mes càlida de les bombetes tradicionals davant del "blanc nuclear" de les CFL.
3. Després del parpelleig inicial, encara que la llum sembla contínua, en realitat segueix oscil·lant, com passa amb els fluorescents, el que en algunes persones pot accelera el cansament visual o pot provocar mals de cap.
4. Les CFL emeten radiació Ultraviolada, si bé els nivells són relativament baixos, poden ser perjudicials per a persones que tenen malalties de fotosensibilidad.
5. Aquest estalvi de llarg termini i amortització del preu de compra desapareix si la bombeta CFL ha tingut poc ús, com podria ser el cas de: trasters, interiors d'armaris, etc.
6. Es mes bombetes a la intempèrie, per il·luminació exterior, tindran fallades independentment de la seva tecnologia. Per tant pot preferible l'ús de bombetes incandescents més barates, davant de les de baix consum que possiblement mai arribin a amortitzar-se.
7. Les bombetes de baix consum, utilitzen un petit transformador amb un oscil·lador, que produïxen interferències de ràdio i electromagnètiques. No només això, alguns models interfereixen exactament en la banda de 2.4 Ghz, pel que poden introduir sorroll a les xarxes Wifi.

Veiem una vegada més que en lloc d'optar per altres mesures, com informar correctament al públic dels avantatges i inconvenients de cada tecnologia o gravar amb algun impost les bombetes tradicionals, s'ha preferit prohibir totalment la seva venda, que sempre és l'opció més fàcil per al governant: retallar opcions al ciutadà.

Cal reconèixer al president del Govern i al seu gabinet econòmic una gran perícia al mantenir un discurs antic que té els seus seguidors i que cala més enllà dels seus incondicionals. Al final, la crisi és culpa dels més adinerats, la seva gestió i reconeixement de la situació ha estat perfecta i és lògic que paguin els que més tenen, deuen pensar els seus assessors. El disseny del discurs no pot ser millor per a marcar una vegada més bons i dolents, pobres i rics i, al mig, impartint la justícia política, aquest patriarca del nou socialisme europeu i planetari.

La despesa social, a la meva entendre, ha de créixer per donar suport als més necessitats, a aquells que aquesta crisi els perjudicara mes. Però difereixo amb qui ha de fer l'esforç per buscar l'equilibri davant l'enorme dèficit que s'acosta. Es tracta d'un problema d'austeritat en les administracions públiques i no retallant allò que sigui productiu, com les infraestructures.

La demagògia es llaura després de donar 400 euros a qui no ho necessitava i de regalar xecs-bebé. També es produeix després d'unes dotacions enormes perla salvació de les entitats financeres, que per ara nomes a utlitzat Caixa Castella la Manxa.

El seu antecessor ideològic i presidencial, Felipe González, va idear un sistema de tractament de les plusvàlues que estava prou be. Aquest sistema de González consistia a penalitzar els pelotazos i anar reduint els impostos a mesura que augmentava el període entre la compra i la venda del bé o de l'actiu financer. Els guanys d'un any suportaven el tipus marginal i la resta anaven al tipus mig, retallant-se fins a desaparèixer de mitjana als 14 anys (20 anys, per exemple, per al cas dels immobles).

Fiscalitat antipelotazo que es va carregar el senyor Estona i que va mantenir Solbes i regeix fins als nostres dies amb un tipus del 18% amb independència del temps transcorregut.

La possibilitat que el Govern augmenti les plusvàlues a les rendes de capital no sona malament però és una mesura plena de tòpics. Els grans patrimonis podran sortejar-los amb les societats d'inversió dissenyades a aquest efecte (Sicav) o mitjançant altre tipus d'instrumentals que, com a molt, suportaran l'Impost de Societats.

Qui pagara el pato amb aires progres són els estalvis de les classes mitges amb els seus comptes corrents, els seus dipòsits, els seus dividends, els seus fons d'inversió o les seves petites posicions en Borsa. Aquests estalviadors no poden escapar a Hisenda ni muntar les seves societats i, a mes que tots aquests diners que tenen invertits ja havien estats gravats prèviament quan va sortir del seu sou.

Abans de ficar mà a les rendes de capital, el Govern i la resta de les administracions públiques haurien de retallar en assessors, en cotxes oficials, en ambaixades, en subvencions, i en inútils obres faraónicas. On tot el que busca es únicament es guanyar vots. Aquí ningú entra, si es cosa esquerres o dretes. El dia que molts deixin d'empassar-se els gripaus demagògics de pobres, rics, rendes del capital i del treball i exigeixin austeritat i serietat a la seva classe política, llavors hi haurà esperança per a l'economia.

Prop de 1.300 milions d'euros costarà ampliar la mesura dels 420 euros als desocupats sense subsidi a partir del 1 de gener. El vessament de milions que fa Zapatero recorda inevitablement a Bernanke en el seu helicòpter llançant dòlars als atònits americans per a excitar el consum i reactivar l'economia. Només que aquí els diners cauen directament en polítiques d'ocupació passives -subsidis-; ni tan sols en polítiques d'ocupació actives, que creïn llocs de treball o potenciïn la formació, inserció i reconversió dels desocupats de nou en el mercat laboral.

En realitat, l'error no està en l'ampliació sinó en la mesura en si. A qualsevol persona li molesta una decisió de donar una prestació no contributiva a qui, a partir del 1 d'agost i durant 180 dies, hagi esgotat el subsidi d'atur. Quina classe de justícia distributiva podria tolerar que qui es quedes en la indigència el 2 d'agost rebes l'ajuda, i en canvi quedessin abandonats a la seva fortuna els el que van perdre el paro el 31 de juliol o el 2 de maig?

Els sindicats no han fet més que aplicar el sentit comú a una mesura que no en té. Perquè l'Estat no pot subsidiar a tots, no és un pou sense fons, i perquè òbviament, aquests excessos pressupostaris sí dificulten seriosament la sortida de la recessió.

No es tracta de tolerar que famílies senceres arribin a la fam sinó de perfeccionar els sistemes que ja tenen les comunitats autònomes per a ajudar als que no tenen ingressos. El salari social d'integració, d'uns 400 euros, ja existeix en les disset autonomies. Doncs bé: davant una situació excepcional com la dara, a la vora ja dels quatre milions de desocupats, el Govern central hauria hagut de pactar amb els governs autonòmics un reforçament d'aquesta ajuda, vinculant-la més estretament a la formació, incrementant-la...

El compromís adoptat pel govern representa gairebé el 1,5% del PIB, pertant el desbordament del dèficit públic pot superar totes les previsions. El que obliga materialment al Govern a pujar significativament els impostos perquè el quadre macroeconòmic d'aquest país no sigui senzillament tercermundista i ens posi en evidència davant les institucions econòmiques. Però, per descomptat, aquesta major pressió fiscal no ajudarà tampoc a superar la crisi sinó al contrari.

Però si tot aquest assumpte per si sol ja és un gran despropòsit, el més greu és la imprevisió des del primer moment: a ningú se li va ocórrer pensar que si es beneficiava a un petit grup de desocupats caldria estendre l'ajuda a tots ells? No va pensar el ministre Corbacho que els sindicats no acceptarien aquella mesura parcial i injusta? Definitivament, i com deien alguns ministres no s'entén com les masses de gent no s'aglomeren en els aeroports per fugir d'aquest país.

Aparentment. És possible que un inversor enganyi durant 20 anys a tothom a Espanya?

La resposta és indubtablement si. No cal anar massa lluny a buscar exemples. Durant més de 27 anys va prosperar en el nostre país el lio filatèlic, amb tants o més diners dels que va rebre el propi Bernard Madoff al llarg de la seva reeixida carrera financera.

És possible que un sol inversor deixi darrera seu un forat de proporcions siderals? La resposta és altra vegada inequívocament afirmativa. Són simples magnituds bancàries, i la quantia dels danys només depèn de la força del terratrèmol en l'Escala del Riure. El Cas Banesto, en el seu moment, o l'Estafa Filatèlica, fa tres anys, han quedat en poca cosa si se'ls compara amb la mora sospitosa per una banda del sector immobiliari que es va apuntar a última hora al negoci. Ningú ignora que una part significativa dels 300.000 milions d'euros que deuen els grans constructors és un autèntic “forat negre”.

Les similituds van més enllà. El mètode que va utilitzar el genial Madoff no era nou, ja l'havia utilitzat la filla de Mariano José de Larra, Donya Baldomera. Igual que un financer americà, la nostra il·lustre coneguda tenia totes les portes de la bona societat obertes de bat a bat. Aquí on crèdit, credibilitat i credulitat formen un objecte indissociable, va inventar per necessitat, diuen, l'estafa piramidal més genuïna. Com en el cas Madoff, els clients feien cua en la seva porta i demanaven recomanacions per a ser estafats. La gran diferència no obstant és que Madoff pagava religiosament un 11% a l'any a un grup selecte, mentre que la filla de Larra abonava el 30% d'interès a cada vegada més gent. Complaure als pobres va ser el seu perdició.

No obstant això, aquí acaba la semblança raonable. Molt s'ha parlat del fet que Bernard Madoff no tornarà a veure la llum del sol fora de la seva masmorra, mentre que a Espanya la pena màxima en el nostre país per un delicte financer provat és de 10 anys. Aquesta no és la major diferència. Ni tampoc que la justícia americana hagi embargat béns al financer corrupte per import de 1.200 milions de dòlars, una cosa més que improbable aquí. No. El que fa realment impossible un cas Madoff a Espanya és que a EEUU han trigat poc més de 6 mesos a descobrir el frau, instruir la causa i condemnar de manera eficaç l'estafador. Des que va sortir a la llum el puf Filatèlic que va arruïnar a mig milió de famílies espanyoles, fa ara més de 3 anys, no s'ha produït ni judici ni condemna. Com en altres casos sonats d'estafa, els principals gestors segueixen al carrer, lliures d'anar i venir a l'espera que el seu cas prescrigui.

En el cas Gescartera, 8 anys per a una condemna. La justícia espanyola depèn del grau d'alarma social que es crea en la societat. És inimaginable en el nostre país que s'instrueixi correctament un cas i es dicti una condemna exemplar en 6 mesos. Com en el Cas Urbanor que els Albertos van sortir lliures, sovint els delictes acaben prescrivint.

Un país en el qual no funciona la justícia,és un país podrit. I això és el que passa a aquí. I no solament és un problema de rigor, rapidesa i diligència en l'aplicació de les lleis, sinó de canviar una gran part d'aquestes. Em fa gràcia quan molts presumeixen de creure viure en una socialdemocràcia, que contraposen al "injust" sistema hipercapitalista americà.

Doncs bé, a EEUU, el xec és un dels mitjans de pagament més estesos, tots es fien d'ell, perquè el que dona un taló sense fons va directe a presó una bona temporada. En Espanya no passa gens si el taló no té fons, i el resultat és que el mercat els rebutja, tret que siguin bancaris, per descomptat. Per contra, el ciutadà que no pot pagar la hipoteca a EEUU, limita la seva responsabilitat al bé hipotecat, i no com ocorre a Espanya, que es recorre al resta de béns del deutor i als dels avalistes, fins a deixar-los a tots en pilota picada.

És a dir, a EEUU es protegeix al que no pot pagar, i es castiga al que no vol pagar. En Espanya és al revés, es protegeix al que no vol pagar, i es pica al que no pot. Aquesta és la diferència.

Aquest fi de setmana passat amb la companyia d'en Nicolas vaig creuar els dos dics més grans d'Holanda, en total la volta va ser d'uns 135km. Aquí podeu veure i descarregar la ruta.

Ara que ja sembla ha començat el bon temps aquí Holanda aprofito per anar una mica mes en bici. Aquí teniu la ruta que vaig fer uns dies enrere.

"Esborra dos paraules de la teva vida: ahir i demà."